La Plataforma DIVP presenta les seves propostes a l’Avantprojecte de PTPP  

Les Propostes presentades per la Plataforma Defensem la Identitat Vitivinícola del Penedès a l’Avantprojecte de Pla Territorial Parcial del Penedès són:

• PROPOSTA 1: Reconduir els treballs de base de classificació del sòl agrari del Penedès
• PROPOSTA 2: Diferenciar qui i què genera paisatge en els diferents espais de la Vegueria i definir mecanismes específics a les diferents realitats
• PROPOSTA 3: El Pla Territorial ha de fer una reflexió per valorar i garantir la viabilitat del Penedès com espai vitivinícola
• PROPOSTA 4: Integració en el Pla territorial de la visió territori/aigua

A continuació us les detallem:

PROPOSTA 1: Reconduir els treballs de base de classificació del sòl agrari del Penedès

Utilitzar la fertilitat del sòl com a element d’ordenació al Penedès, on el cultiu principal és la vinya, no te sentit. Zonificar l’espai agrari en sòls de Valor Agrícola Alt, Mitja i Moderat, en base a una metodologia acadèmica que no explica la realitat actual preocupa, ja que no enforteix les zones de major protecció, i contràriament afebleix aquelles zones que no se’ls hi reconeix valor. Cal reconduir els treballs de base que podrien portar a una situació pitjor que la dels Plans Territorials vigents.  

El valor del sòl i l’ordenació dels espais oberts a la regió vitivinícola del Penedès

Utilitzar la fertilitat del sòl com a element d’ordenació al Penedès és tan important com poc representatiu. No te sentit, cada cop que es parla en clau agrícola, afegir “fertilitat”, sobretot si es vol ordenar el Penedès, segurament una de les zones agrícoles més dinàmiques del país, on justament els seus productes no estan basats precisament en la fertilitat del sòl.

En aquest context, l’esforç que fa la proposta en base als estudis per categoritzar el valor del sòl agrícola portats a terme, mostra la complexitat d’abastar una realitat que te connotacions de suport (ara si fertilitat, textura, pendents, …), socials, en el sentit de la voluntat manifestada d’afavorir la continuïtat d’explotacions familiars, o si més no, evitar la concentració de la terra en mans de poques corporacions, sovint alienes al sector primari. També incorpora aspectes ambientals, perquè també els espais agrícoles tenen un paper fonamental en la biodiversitat, la conservació de sòls, … Finalment, en aspectes econòmics, que haurien d’estar centrats en la viabilitat de els explotacions i en la cadena de valor completa que el sector primari genera en un àmbit com el Penedès.

Els citats estudis intenten fer una ponderació d’elements de valoració, que és completament artificiosa, acadèmica, per arribar a determinar quins són els millors sòls agrícoles. Aquest exercici es tan complex com imprecís, i inútil en la seva consideració en l’ordenació del territori, i concretament del Penedès.
En aquest sentit, de la mateixa manera que per delimitar sòls forestals de valor, un primer exercici és delimitar els boscos vells, aquells que han persistit al llarg dels anys, i per tant mostren vocació, estabilitat i posició, també es pot fer el mateix en l’espai agrícola.

Un entorn tan pressionat com el Penedès, que tossudament manté l’agricultura, contràriament a altres comarques, que per posició similar en l’espai metropolità, molt més fèrtils, l’han perduda, com el cas dels Vallès, hauria de fer plantejar-se aquesta realitat senzillament com un fet, que no és un miracle, sinó gestió, economia, societat de les persones que l’habiten.

Quins son doncs els sòls de major valor agrícola al Penedès? Doncs justament aquells que han persistit a la seva transformació, en un entorn tan pressionat i amb una regulació urbanística que sovint no els afavoria.
Així, establir estratègies, que zonifiquen l’espai agrari en sòls de Valor Agrícola Alt, Mitja i Moderat, amb una metodologia acadèmica, i que és incapaç d’explicar la realitat actual, certament preocupa, ja que no enforteix les zones de major protecció, i contràriament afebleix aquelles zones que no se’ls hi reconeix valor, malgrat l’exercici d’haver evitat anomenar-los de valor baix.

En aquest context, és important reconduir aquests treballs de base que se’ns dubte portaran a una situació pitjor que la dels Plans Territorials vigents.
Una bona diagnosi és tant observar com entendre, i des del nostre punt de vista, en l’avanç, no han entès allò que és tossudament present, i observable.     

PROPOSTA 2: Diferenciar qui i què genera paisatge en els diferents espais de la Vegueria i definir mecanismes específics a les diferents realitats

Sobta que el Pla Territorial atorgui valor singular als espais periurbans i a les infraestructures com aparadors del paisatge i en canvi no reconegui el paper dels cellers com a fita en el paisatge, malgrat esser un dels principals motors de la comarca. Ometre aquest fet és greu, donat que s’obvia un pilar fonamental del paisatge del Penedès, focalitzant-se en una visió metropolitana a partir de la protecció dels paisatges periurbans, sense reflexió des del mon agrícola viu i viable.

Els espais oberts han de ser el centre de la planificació dels espais oberts, a la regió vitivinícola del Penedès

El títol sembla redundant, però malauradament no ho és en el context de la lectura de l’Avanç del Pla Territorial.

Entenent que els espais oberts, en l’espai vitivinícola, son majoritàriament agro-forestals, on la part agro està certament ben gestionada, malgrat totes les amenaces/oportunitats a les que avui està sotmesa, la planificació hauria de centrar-se especialment en aquest vector.

Sobta, que el Pla Territorial, a part d’una simplificació del sòl agrícola, en tres categories, que no expliquen la realitat agrícola del territori, atorgui valor singular als anomenats espais periurbans i les infraestructures com aparadors del paisatge.

Altre cop, una visió urbana capitalitza la proposta dels espais oberts, que ja no només competeixen amb la transformació del sòl per activitats, urbanització, o les infraestructures, sinó també amb uns buffers limitatius de les activitats en els espais oberts per preservar un paisatge periurbà, o aparador d’infraestructures que justament és el que el degrada.

Aquesta situació certament en la Vegueria del Penedès completa, pot tenir sentit en espais costaners extremadament pressionats, on l’agricultura, com a millor activitat per generar espais de qualitat, ja ha perdut massa crítica, no és competitiva amb altres usos, i no té prou capacitat per competir en un entorn tan agressiu.

No és el cas del Penedès vitivinícola, amb una realitat completament contraposada, on l’agricultura persisteix i és la seva base econòmica. Recordar que de les 50 empreses amb major facturació de l’Alt Penedès, 25 son del sector primari, i alhora ho son les 5 primeres.

Contràriament, el Pla Territorial situa els cellers en la categoria de “Usos i Activitats d’elevat Impacte Territorial i Ambiental”, conjuntament amb les instal·lacions i edificacions destinades a les activitats ramaderes intensives, i les anàlogues, quan es parla d’activitats agrícoles intensives.

El paper dels cellers com a fita en el paisatge no està reconegut en el pla, i malgrat és, avui dia, un dels principals motors de la comarca. Concretament, l’enoturisme, que relaciona Celler/Vinya, pren una significació especial. Actualment, percentatges cada cop més alts de vendes es fan al celler, a més d’altres serveis que també permeten la viabilitat de les explotacions que sustenten el paisatge. Ometre aquest fet és certament greu, donat que obvia un pilar fonamental del conjunt del paisatge del Penedès, que altre cop es focalitza en una visió metropolitana a partir de la protecció dels paisatges periurbans, i orfe de qualsevol reflexió des del mon agrícola viu i viable.

Els plànols dt02 i dt03 sobre el grau d’antropització, més enllà de l’existència d’ocupacions en el sòl no urbanitzable, no aporta res més. Sovint, en l’espai vitivinícola, aquestes ocupacions són la base que manté un extens paisatge de qualitat al seu voltant, que no es veu reconegut en el pla territorial.

Cal doncs diferenciar qui i què genera paisatge en els diferents espais de la Vegueria, i definir mecanismes específics a les diferents realitats.    

PROPOSTA 3: El Pla Territorial ha de fer una reflexió per valorar i garantir la viabilitat del Penedès com espai vitivinícola

El Pla Territorial proposa una elevada concentració d’activitats econòmiques al llarg del corredor de l’AP7 i del ferrocarril al Penedès, segurament de les més denses d’Europa fora de sistemes urbans. Cal fer una reflexió sobre el pes territorial del sector vitivinícola respecte altres usos d’activitat econòmica sobre aquest eix, que li permetin mantenir la viabilitat, la qual es pot perdre per l’ocupació directe però també per la degradació del paisatge, que aquest espai vitivinícola genera i necessita.

L’activitat econòmica amb lògica de proximitat i transeuropea a l’espai vitivinícola

Certament el Penedès te una posició privilegiada quan a la seva relació o pertinença al principal corredor transeuropeu.

Aquest corredor, te una base morfològica, geològica, que ressegueix Europa des del sud fins al nord, i que va acompanyada de les grans regions vitivinícoles, la Champanya, la Borgonya, la Vall del Roine, el Rosselló i també el Penedès. És un recorregut de coneixement, de cultura, de mercaderies, i de paisatge.

En aquest context, les àrees especialitzades, amb una lògica compartida, evitant la dispersió d’activitats per lògiques purament administratives locals, tenen tot el seu sentit, properes a aquest gran eix. Àrees especialitzades però, que no es poden basar només en la seva localització estratègica transeuropea, llegeixis logística, sinó en donar servei al territori que travessen i transformen.

Altres, també en el marc de les aportacions al Pla Territorial, han encertat en el terme “rosari d’implantacions d’activitat econòmica”, referint-se a l’elevada concentració que fa el Pla Territorial al llarg del corredor de l’AP7, i del ferrocarril al Penedès. Des d’una visió ràpida, segurament de les més denses d’Europa fora de sistemes urbans.

Aquí entren les reflexions d’un concepte clau en la potencial transformació que el Pla Territorial proposa pel Penedès, i és el de massa critica, de dimensió, el pes territorial del sector vitivinícola respecte altres usos d’activitat econòmica sobre aquest eix, que li permetin mantenir la viabilitat. Viabilitat que es perdrà per l’ocupació directe d’entorns agraris actius, però també per la degradació del paisatge, que aquest espai vitivinícola genera i necessita.

Tal com s’ha exposat en altres memòries temàtiques, aquest pes ja està perdut en el front de costa, l’agricultura ha perdut dimensió, infraestructura, xarxa, i la fa inviable com activitat, i genera aquells espais periurbans, que són simplement espais degradats, perquè l’agricultura, com a millor activitat de manteniment dels espais oberts, ja no és viable.

El front de costa de la vegueria està saturat, i l’agricultura és una anècdota que el mateix pla pretén presentar en format metropolità de parc agrari. El Penedès vitivinícola, no és un parc, és un territori agroindustrial viu, el més important de Catalunya, i ara mateix dels més viables en el conjunt d’Espanya.

En aquest context, és essencial reflexionar sobre on cal posar el focus, és a dir, on està el punt de no retorn en la transformació, el moment on l’espai vitivinícola perd pes territorial i ja no és viable. El Pla Territorial ha de fer aquesta reflexió, per valorar i en tot cas garantir, la viabilitat del Penedès com espai vitivinícola viable, i deixar-lo de mirar simplement com un espai d’oportunitat, en un context europeu.

De res serveixen tots els estudis realitzats, i els grans objectius, si la planificació territorial no aborda aquests aspectes que haurien de ser bàsics, i només es planteja els espais oberts com un espai a protegir, sense entendre el què vol protegir.    

PROPOSTA 4: Integració en el Pla territorial de la visió territori/aigua

Amb la sequera ha aflorat una nova realitat que posa en risc l’explotació comercial de la vinya considerada tradicionalment un cultiu de secà. En un nou context de necessitat de reg de suport per pal·liar la manca d’aigua és essencial que el pla territorial, no tant en la planificació, però si en l’avaluació de la suficiència de recursos, introdueixi la vinya i l’agricultura, evitant la competència d’altres usos que no necessàriament estan avui lligats a aquest territori.

L’espai vitivinícola i el canvi climàtic

La vinya és un conreu de secà, que no vol dir que no necessita aigua, sinó que en l’entorn climàtic del Penedès, amb la pluviometria existent i la seva distribució, fa/feia viable el conreu i la seva explotació comercial.

Els últims anys de sequera, ha aflorat una nova realitat, que any rere any es fa més diàfana, i que posa en risc l’explotació comercial de la vinya en les condicions climàtiques, de secà per la vinya, actuals.

En les necessàries respostes a aquest canvi que es va produint, n’hi ha que proclamen missatges apocalíptics de desaparició de la vinya al Penedès, i de migració del conreu cap al Pirineu, on certament hi ha explotacions excepcionals, i que elaboren grans vins. Val a dir, que moltes d’aquestes ho son amb reg.

Sovint, se senten aquestes veus de l’acadèmia, proclamant aquests canvis, que fomenten la pèrdua de pes de l’espai agrari, especialment els metropolitans, posant-los en un context de degradació, aptes doncs per a la seva transformació.

Catalunya, ja des del segle XIX, va promoure transformacions de territori, socials, importantíssimes, modèliques, com els regadius de l’Urgell.

Catalunya, quant al reg, te dues realitats. Una interior, de ponent, amb poca població i l’aigua procedent del Pirineu, que permet regar espais amb molt baixes pluviometries amb plantacions amb grans requeriments. Una de costa, on els espais agraris més fèrtils i de regadiu, han estat consumits per l’espai urbà, on es concentra la població, i per tant el consum i generació d’aigua.

La vinya, en aquest espai densament poblat, té uns requeriments hídrics per la seva viabilitat certament reduïts, de 500 a 1.000 m3/ha i any, respecte a les dotacions de 9.000 m3/ha i any de l’Urgell o els 20.000 m3/ha i any dels arrossars del Delta de l’Ebre.

La lògica del reg d’aquest espai vitivinícola, amb regs de suport, no és la mateixa que la dels grans regadius de Ponent, amb una gran infraestructura lineal central, i una xarxa que penja d’ella. El Penedès necessitarà una infraestructura nodal, dendrítica, on de cada punt de generació d’aigües regenerades s’hi estendrà un domini.

Segurament és un reg més social, més proper que les grans infraestructures de Ponent, pagades pel pagès al segle XIX, i reclamades a l’administració al segle XXI. En aquest context, tant se val qui ha de liderar la transformació, però el què es essencial, que el pla territorial, no tant en la planificació, però si en l’avaluació de la suficiència de recursos, introdueixi la vinya, l’agricultura, en l’equació, evitant la competència d’altres usos que no necessàriament estan avui lligats a aquest territori.

Aquesta visió territori/aigua, no és només sectorial, no és només de l’Agència Catalana de l’Aigua, que gestiona recurs, és de Territori, i d’Acció Climàtica, que dibuixen el futur del país des d’una visió integrada, i el Pla Territorial no la pot defugir.